Ningú entenia per què de sobte vaig decidir marxar a treballar a un altre hospital.

-Però què n’has d’anar a fer allà? Em qüestionaven perplexes les companyes.

Jo em moria de ganes d’esbombar el motiu, però ho tenia totalment prohibit. Top secret. La versió oficial era que continuaria fent la mateixa feina assistencial de sempre.

El nou hospital apostava per la intel·ligència artificial. Havia adquirit un androide que reunia els coneixements i les habilitats dels millors professionals de totes i cada una de les especialitats mèdiques. Lluny del metall fred de C3PO, era carnosament sexy com el Roy Batty. Si el poguessin veure les meves companyes – pensava jo – no només m’entendrien sinó que em farien l’onada.

Tan sols li mancava una cosa al cyborgdoc, abans de posar-li la bata blanca i enviar-lo a les Urgències col·lapsades per manca de personal. Algú l’havia d’entrenar en empatia, en saber escoltar, en donar caliu. I aquest algú era jo. Com havia de rebutjar una feina com aquesta?

Va ser fàcil i divertit. Ell imitava el meu somriure, les meves maneres i ràpid ho vam tenir enllestit. Tanmateix, vaig mentir als meus superiors i els vaig informar que progressàvem, però que encara ens quedaven aspectes per polir. Volia més temps per treure suc a aquells dits precisos de cirurgià i als amplis coneixements del cyborgdoc sobre les zones corporals amb més terminacions nervioses.

I vam començar a intimar. Cada dia més. Fins a sentir coses que vosaltres no creuríeu. Fins que la jornada laboral es va convertir en un constant “oh…siii…dame más, doc”. I fins que el vaig petar.

Ningú va sospitar de mi. Què vols? Soc la doctora del somriure etern, propera, afable, que mai ha trencat un plat. Els tècnics van deduir que era un error del sistema i que havien d’acabar d’ajustar tant aquell model, com la dotzena d’unitats més que havia adquirit l’hospital. 

Se’m gira feina.