Estava tan il·lusionada amb aquest cap de setmana. Enguany se celebrava a Liverpool i feia dies que tenia preparada la meva disfressa de colom immaculat per animar a la nostra candidata. Ya, eaea, ya, ea, ea. Sí, soc molt eurofan, i què?

Vaig arribar a l’aeroport del Prat i em vaig posar a la cua per passar al control de seguretat. De sobte, una senyora es va encarar amb un dels agents perquè no li deixava passar el Sanex gel mida familiar i li deixà a anar: “Borriquito como tú, tururú, que no sabes ni la U”. L’agent cabrejat li va respondre: “yo se más que tú”. I va afegir, “y que tú, y que tú” assenyalant a altres persones de la fila. Es va armar tal ball de bastons que vaig perdre l’avió.

Vaig córrer cap al taulell de l’aerolínia. Em va atendre una ex-caixera del Mercadona amb perruca fúcsia i em va dir que estigués tranquil·la, que el seu avi va anar a Cuba a bordo del català i que jo arribaria viva a Liverpool fent escala a Roma.

Un cop vam aterrar a Fiumicino ens van anunciar que cancel·laven el vol per tempesta. Em vaig posar a plorar desconsoladament. Una hostessa va agafar la guitarra i em va voler animar: “Ay, ay, ay, ay, canta y no llores”. Pujant-me els mocs li vaig contestar que jo era capaç de cantar i de volar sota la pluja i que fessin el favor de tornar a engegar el puto avió.

El passatger del seient del davant va voler fer-me costat i agafant-me per les espatlles va començar a entonar a grito pelao: “O partigiano, portami via, o bella, ciao! bella, ciao! bella, ciao, ciao, ciao! O partigiano, portami via, ché mi sento di morir”. Li vaig agrair la seva solidaritat fins que la mà que m’havia posat a l’espatlla havia baixat fins al meu cul. Mira bello – li vaig aclarir – que un loba como yo no está pa tipos como tu.

El pilot de l’avió va voler posar pau i em va oferir dur-me en avioneta. A mig vol, vam haver de fer un aterratge d’emergència en un camp de futbol, on una mica més enllà, hi havia una carpa. Vaig acostar-me fins a la carpa i a dins vaig trobar un grup de Maripilis molt graciós cantant l’himne per excel·lència dels eurofans: el la, la, la de la Masiel. No podia ser més feliç. Estava a casa.