Fa temps, ja no recordo quan, vaig veure un gegant assegut al banc d’un parc. No sé si va sortir d’un conte o del supermercat de la cantonada. Semblava inofensiu fins que va obrir la boca per ficar-se un gran cabdell de llana a dins. No se’l va empassar. Ho sé perquè tenia les galtes inflades com un hàmster golafre.

M’hi vaig acostar. Li vaig dir que era metge i que el podia ajudar. Ni es va immutar. Llavors em vaig asseure al seu costat i encara hi soc allà.

Al principi només parlava jo perquè ell no obria la boca. Amb el temps em va anar agafant confiança i ara, si el sorprenc amb alguna de les meves històries, ell fa “ooohhh” i jo aprofito per ficar un parell de dits per la petita obertura i començar a estirar el fil.

No sé quants metres de fil he tibat ja. Tampoc sé si vull desembolicar de tot el cabdell. Ves a saber què em dirà quan res li impedeixi parlar.