Sovint, massa sovint, somio amb cases desconegudes.

La d’avui no l’he somiada. Fa temps, massa temps, la vaig viure.

La miro i és tal com la recordo, tot i que la porta del garatge és d’un altre color i no sé si ara s’organitzen festes. Algunes nits d’estiu, el meu pare deixava el Renault 12 groc al carrer i els meus germans grans hi muntaven saraus amb els de la seva colla.

De petita no em deixaven jugar amb ells però a les festes sí que m’hi deixaven entrar. A dotze anys ja tenia les tetes que tinc ara – parlo de tamany, no de consistència – i ja era benvinguda al club. Sonava molt Status Quo perquè l’Albert dels cabells llargs n’era molt fan.

Jo ballava i ma mare m’advertia que quan s’acabessin les vacances i tornéssim a Barcelona, aniríem a comprar-me uns sostenidors. Ballava i pregava perquè l’estiu i la llibertat s’allarguessin pels segles dels segles.

Al meu pare li encantava aquesta casa i a mi també.