La meva filla es va queixar el primer dia de vacances i el segon. Al tercer, abans d’enfilar la maleïda escala, en va tenir prou amb mirar-me perquè jo li assegurés que no patís, que el proper estiu llogaria un apartament amb ascensor.

Comprèn, menys que més, la meva dèria pel campanar arran del terrat de la casa. Accepta amb humor resignat que les campanes la despertin massa d’hora. Però ai, no vol ni sentir a parlar sobre que aquesta escala la vaig somiar de forma recurrent durant la meva infant

Una serp de més de cinquanta esgraons que es recaragola guiada per la forja. Fa molt de temps, jo la baixava a correcuita perquè era una nena, era àgil, algú em perseguia i tenia por. Corria tan de pressa que els peus deixaven de tocar els graons i descendia levitant. Mai arribava a baixar l’escala del tot ni mai m’atrapava el meu perseguidor. Em despertava i prou.

Ara les baixo a poc a poc perquè em fan mal els genolls. Em fan menys mal que mesos enrere, quan va morir la mare, però encara em molesten. Fet i fet, no em cal córrer perquè ja no tinc por i em pica la curiositat saber qui o què em persegueix.