No és la primera vegada que ho faig.

No és la primera vegada que em quedo a viure a una casa – sigui per uns dies o per uns anys- només pel que veig a través dels seus finestrals.

La d’aquest estiu és de somni; el terrat de la casa està quasi a la mateixa alçada que el campanar de l’església.

Quan visito un poble alço la vista cap a la torre i si coincideixo amb el repic de campanes, millor que millor. No sabria dir d’on em ve aquesta fal·lera; el que sí sé, és que ara no depenc de les coincidències: els quarts i les hores em ressonen a la cara mentre suco les torrades matineres a la llet, recullo la roba estesa o sóc jo la que m’eixugo al sol després de ruixar-me amb la mànega per treure’m la sal i la sorra de la platja.

La campana toca els quatre quarts i l’hora en punt. Al cap de dos minuts torna a tocar l’hora en punt. Ningú m’ha dit per què ho fa. Pels despistats, potser? Jo crec que et dóna una segona oportunitat; retrocedeix dos minuts en el temps perquè puguis arreglar l’error comès en aquell petit interval, perquè et puguis fer enrere en aquella decisió mal presa.

Digues-me qui o què et fa un regal com aquest?