Poc abans de Reis, la mare va guardar curosament els pessebres d’aquí i d’allà dins la capsa de cartró i, amb lletra de mestra, va etiquetar la tapa.

Va desar la capsa a l’armari, a  la lleixa superior,  per sobre de la dels llençols amb olor de planxa i va trucar-me per preguntar què m’havia semblat aquella sèrie de Netflix que gratament l’havia sorprès. Mentre arreglàvem el món per telèfon va deixar caure que era el darrer Nadal que muntava els pessebres. Malauradament, no es va equivocar.

Avui, la capsa dels pessebres jeu a terra, al terra de l’habitació on  els meus germans han tingut prou espai per encabir les pertinences de la mare. No tindrem gaire feina. Ella, a més de donar-nos la vida, ens la va fer fàcil; tot un art.

Ressegueixo amb el dit – el dit on porto l’anell de promesa de la mare – la lletra lligada de l’etiqueta: p-e-s-s-e-b-r-e-s. No tinc la típica mala lletra de metge però hauria d’omplir molts quaderns de cal·ligrafia Rubio per acostar-me a la sensació de bressol que provoca la seva. Penso en les nenes i nens que va ensenyar a llegir i a escriure, senyores i senyors de més de seixanta anys que encara es dirigeixen a ella com “mi señorita Mapy”. M’agradaria tant que pogués veure tots els missatges d’estima, tendresa i agraïment que li han deixat aquests dies en el mur. Recordo que es va posar molt contenta quan només crear-se al perfil de Facebook li van començar a arribar salutacions dels seus petits grans alumnes. Recordo especialment aquesta: “¡Hola señorita Mapy! Qué alegría reencontrarla después de tantos años. No sé si se acordará de mí. Soy aquella niña que no paraba de llorar el primer día que acudí al colegio de sus padres y usted se me acercó y me dibujó un gato. No he olvidado nunca ese gato”. La meva mare tampoc s’havia oblidat d’ella.

És tarda de diumenge i aquesta nit ens han robat una hora perquè les dues de la matinada s’han convertit en les tres i no hi ha res més a dir. Fa dues setmanes que la mare va morir i encara no penso, només em deixo sentir. Obro la capsa dels pessebres i trobo aquell de palla que crec que és d’algun país de l’Amèrica del Sud, molts altres de ceràmica i un de fusta que li vaig regalar al pare, que era qui realment els col·leccionava. Ell feia uns pessebres minúsculs de guix i els posava dins una nou. Tenia una traça!

No sé què en farem d’aquesta capsa. Precisament aquest Nadal vaig vendre el meu pessebre per Wallapop. La capsa del meu pessebre era de vellut vermell i tapa negra sense etiqueta. La noia que se’l va quedar només va voler saber si hi havia els tres reis. I és clar! I pastors amb les seves ovelles, i un riu de purpurina blava i una olla sobre un foc que s’il·lumina, i…ei, que és un pessebre fet de la il·lusió d’anar any rere any a la fira amb els meus fills i escollir plegats una figura nova. La compradora em va explicar que a casa dels seus pares tenien les mateixes figures però que la seva germana gran se les havia quedat quan va començar a tenir canalla i que ara que ella tenia un marrec de tres anys, li feia il·lusió muntar el pessebre i millor si era partint del kit complet. Vaig tenir la sensació que es perdia alguna cosa però això és cosa de cadascú.

Em decideixo per un pessebre, per un que sempre m’ha agradat perquè es pot lluir al moble del menjador tot l’any i recorda l’única cosa que es necessita per viure. No sé quan el van adquirir els pares ni on, només sé que és el que ens van ensenyar. Es tracta d’una sola figura de color crema: un home que abraça una dona que abraça un nen. Tant és l’ordre i el gènere perquè “com és a dalt, és a baix; com és a baix és a dalt”.