Surto del forn amb la barra de pa a la mà i torno a casa per la vorera de l’ombra. El balanceig natural dels braços posa alternativament dins el meu camp visual, el crostó que sobresurt de la bossa de paper.

No és que tingui gaire gana, podria fins i tot esperar a l’hora de dinar però m’aturo, arrenco el crostó i faig la resta del camí rosegant-lo.

La mare em diu que és un rampell que m’acompanya des de ben menuda. M’explica que en un dels carnestoltes de l’escola del barri em va disfressar de Caputxeta i que en l’atrezzo va incloure un pastisset dins del cistell. No recordo la disfressa però sí el plaer, durant el curt camí fins a l’escola, d’introduir discretament la mà en el cistell, arrencar un tros de pastís i en un moviment ràpid endur-me’l a la boca.

També recordo el meu neguit per donar resposta a la senyoreta quan em va preguntar com era que el pastisset s’havia convertit en quatre engrunes. Primer vaig respondre que se l’havia menjat un gos i quan ella va dir “un gos???”, vaig optar per canviar-ho per un ocell. Encara va esbatanar més els ulls. No em quedaven més respostes possibles, ja que els coloms i els gossos eren els únics animals que campaven pel meu carrer de Barcelona, així que vaig optar per tancar la boca i no obrir-la ni per somriure a la foto.