Em sap greu que ho estiguis passant tan malament, no era la meva intenció, de debò, però va sorgir l’oportunitat i no podia desaprofitar-la. Sé que t’han fet un munt de proves empipadores – analítiques, TAC, ressonància magnètica – perquè no entenen com de la nit al dia t’has tornat esquerrana i escrius estrany.

No saben si has patit un ictus o potser es tracta d’un tumor cerebral. Reconeixes el teu marit que en realitat és el meu; prou que l’has vist tots aquests anys com cada matí s’arreglava insistentment el nus de la corbata i es retocava la clenxa, però no saps res de la casa de la platja ni de les classes de ball dels dimecres al vespre.

No comprenen com te’n recordes de la veïna del tercer que és una xafardera insuportable que busca qualsevol excusa per entrar a casa i que jo no deixava que passés del rebedor i en canvi, no saps ni on ni de què treballes.

Insisteixen que descansis al llit però tu prefereixes asseure’t en la cadira de l’entrada, al costat del mirall gran i quedar-te embadalida mirant la paret del front on només hi ha un penjador amb un barret de palla i un fulard blau; el teu món que ara és el meu.

Jo estic encantada: no treballo, no m’haig de preocupar què faig de dinar o quina roba em poso, no haig d’aguantar la gent; només tanco els ulls i veig el mar des de la terrassa de la casa de Cadaqués i sento la fredor de la seva aigua i l’escalfor del sol en assecar-me. Tinc més que suficient.

No vull que pateixis, així que mira’t al mirall i et veuràs, em veuràs. Això si, no penso tornar a intercanviar-me amb tu, seré el teu reflex per sempre més.