Sempre corro perquè faig tard. La sessió comença a les set, són les set i cinc i el maleït passadís no s’acaba mai. Finalment, obro la porta de la sala i sento la veu fosca del Damià, el terapeuta,  <<endavant, Alícia, ja hi som tots>>. L’Elisabet em fulmina amb la mirada i crec que està a punt de demanar que em tallin el cap per la meva falta de puntualitat. L’Amélie, compensa el meu neguit amb un somriure càlid.  

En la darrera trobada, el Damià ens va posar com a deures, escriure aquells aspectes positius i negatius de la nostra persona. L’Elisabet d’Austria Hungria – així és com es fa dir – dóna per fet que ella ha de ser la primera a llegir la seva redacció. S’aixeca de la cadira i amb una elegància sobrenatural camina per tota la sala mentre recita en diferents idiomes les seves virtuts. En Damià la deixa fer; sap que està obsessionada amb la seva esplèndida figura i que aprofita qualsevol activitat extra per cremar calories.  

Ara és el torn de l’Amélie que només accedeix a parlar si ho pot fer amagada sota la taula rodona en la qual estem els quatre aplegats. S’arrauleix com un gat i feta una bola, llegeix amb una veu tan apagada que no hi ha qui entengui un borrall. En Damià reconeix que caldrà un bon grapat de sessions per vèncer la timidesa de la noia de vidre.  

Em toca a mi però no puc dir res perquè el meu paper comença a fer-se tan i tan petit que no distingeixo cap lletra. En Damià diu que no passa res, que no m’esveri i em dóna un full i un bolígraf perquè ho escrigui de nou. M’arreglo la cinta del cabell, m’estiro la faldilla del vestit i morta de vergonya li responc que el boli gegant pesa massa.