“Mar i muntanya” és un relat que va aparèixer sense més dins del meu cap i va rebre el Tercer Premi en els PREMIS “PLOMA DE FERRO 2018“, Capdepera, Mallorca.
LA RECEPTA
Mono no aware (物の哀れ)
Sensibilitat o capacitat de sorprendre’s o de commoure’s, de sentir una certa melangia o tristesa davant del que és efímer.
M’empasso el vídeo de com preparar un sucós pollastre amb escamarlans que no sé qui coi ha penjat a Youtube. Em llepo els dits i regalimo per les dues boques.
No tinc cap intenció de cuinar el plat sinó de seguir combinant bé els ingredients per assaborir-lo sense fi.
En la meva cassola, el mar comença on acaba la muntanya.
MAR
Natukashii (なつかしい)
Instant en què un fet o un objecte t’evoca un bon record el qual t’omple de tendresa.
Fa vora un parell d’anys que es va prejubilar però té el detall de tornar a aparèixer per l’oficina cada cop que és l’aniversari d’una de nosaltres. Es presenta amb el seu millor somriure i estampa un parell de petons sonors a l’homenatjada mentre li fa entrega d’un petit obsequi.
El dia que vaig fer-ne trenta-vuit em va regalar un llibre de títol suggerent i autora japonesa: “El Museu del silenci”. Molt adient, sí senyor. Xerro poc perquè no sé què dir, perquè no em surt res de dins, perquè se’m tanquen les boques.
Al jubilat, li explico coses de tant en tant perquè és sord d’una orella. La seva obsessió des de ben petit per la immersió a pulmó lliure li va perforar el timpà massa vegades perquè el seu otorrinolaringòleg pogués posar remei.
Creia que un cop es jubilés se’n tornaria al seu Cadaqués natal però m’equivocava. S’ha quedat a la Vall amb mi i per mi. És l’únic que sap com fer-me parlar i no vol que els mots se m’acabin esborrant fins a quedar-me en el silenci ple. Pensa que si renuncio del tot a les paraules, seré jo qui acabi marxant molt lluny i per sempre.
MUNTANYA
Shinrin-yoku (森林浴)
Banys de bosc
Camino entre la boira per endinsar-me en la part més profunda de mi mateixa tot i que alhora sóc conscient que no estic sola al bosc. Una colla d’homes i dones, plàcids i silenciosos, passegen i s’aturen de tant en tant a ensumar pensaments, campanetes i geranis obscurs, a tancar els ulls per obrir les orelles, a acaronar les fulles dels bedolls o a mirar embadalits una merla o un pica-soques blau. El guia del grup va descalç i no s’immuta per les pedres que troba pel camí.
M’agrada com s’emmiralla tot plegat sobre la Bassa d’Oles.
El descalç em va explicar una tarda de tempesta que shinrin-yoku és una d’aquelles paraules japoneses que fan de mal traduir, que s’han de viure per comprendre-les i que fet i fet, vindria a ser la sensació de benestar que experimentes quan camines pel bosc connectant amb la natura a través dels sentits. Admiro la capacitat dels nipons d’encabir tot un món en un sol mot.
Arrenco un parell de gerds pilosos i els esclafo entre l’índex i el polze. Em refrego la pasta rogenca per l’interior dels llavis, resseguint les genives. Noto que l’altra boca també en vol.
El descalç se m’acosta acompanyat per la Kira, un border collie femella de pèl curt, orelles semicaigudes i un morro acabat amb una graciosa trufa de color negre. Ens acomiadem de la resta del grup i ens perdem entre la boira per connectar-nos amb els cinc sentits.
MAR
Amaoto (雨音)
El so de la pluja
El jubilat obre l’aixeta de la banyera, regula la temperatura de l’aigua i posa el tap. En té prou amb els pocs minuts que triga a omplir-se, per treure’m la roba i desembussar-me. A mi no em d ona temps ni a fingir un orgasme. Somio.
Em convida a entrar a la banyera i a separar de nou les cames per entaforar-se entre elles. M’agrada l’envàs fúcsia i l’olor penetrant del Moussel de Legrain. Recolza l‘esquena sobre la meva panxa, deixa caure el cap sobre el meu pit dret i m’ofereix l’orella. No n’estic segura que aquesta sigui la sorda. M’incorporo una mica i se m’escapa el riure. «Saps que folles fatal?», li xiuxiuejo a cau d’orella, però ell ni s’immuta i llavors sé que per allà puc parlar.
Folla com si es moqués, quatre embranzides i fora secrecions, però és l’únic que sap com obrir-me les dues boques i que xerri. Espatarrada, noto amb delit com es van desenganxant els llavis llardosos de semen i pareixo a l’aigua els mots adherits com paparres a les parets fibroses de l’úter, els mots que no es van desprendre amb la darrera menstruació. Alhora, el seu cos calent i mig sord m’arrenquen de les cordes vocals les paraules que només vull escoltar jo.
Començo. «T’has fixat mai que sota la mamella esquerra tinc un parell de mugrons més?», li pregunto enjogassada i sense cap esperança que s’hagi adonat de la presència d’aquests dos mugronets que semblen taques o berrugues i que són el resultat d’un petit error del desenvolupament embrionari sense cap transcendència. Si més no —li aclareixo— això és el que em va dir el dermatòleg quan em va diagnosticar la politèlia.
Sembla adormit de tan quiet com està amb els ulls entretancats i la panxa mig coberta d’escuma seguint el ritme lent de la respiració. Murmura que a través de la meva veu sent les onades, com si es posés un caragol de mar a l’orella. Noto com se li posa la pell de gallina.
L’aigua de la banyera comença a refredar-se però jo encara he de parlar-li de com la Kira m’ensuma i em llepa tots els mugrons endurits mentre munto al descalç, amb silenci i sota la mirada fosca dels arbres.
MUNTANYA
Kintsukuroi (金繕い)
Antic art japonès de recompondre un objecte que s’ha trencat amb or deixant a la vista la reconstrucció com a símbol de fragilitat, fortalesa i bellesa.
El descalç té unes taques a la pell rodones i rosades com els meus mugrons de més però escampades a l’atzar: al costat del melic, sobre el maluc dret, a l’esquena i a les cuixes. Un cop em va explicar que el va disparar un desconegut a mitjanit. Crec que fins a sis trets però cap de mortal. Jo no penso pas que fos un desconegut perquè des d’aleshores que viu amagat en aquesta cabana atrotinada i perduda en el bosc de Baricauba, encara que tampoc no n’haig de fer res. Les ferides de bala han cicatritzat però les de la por segueixen ben obertes: té pànic a tancar els ulls. No els clou ni quan carda.
Tornem al bosc. No recordo un estiu tan calorós com aquest. M’agafa l’índex i el mig de la mà esquerra i em fa furgar dins la molsa. Primer la noto seca però a mesura que endinso els dits es fa més humida i flonja. N’arranquem petits pans —tot i que sabem que està prohibit— i ens els refreguem per tot el cos com si ens netegéssim els pecats. Després ens empastifem de nou rebolcant-nos entre les falgueres.
Respirem la quietud dels avets. Abraço el tronc d’un dels més vells i quedo presa per la resina que se m’enganxa als cabells, a la galta, als braços i als palmells bruts. El descalç m’agafa per la cintura i tira de mi com si em volgués desprendre. No pot perquè ara sóc una més de les branques baixes de l’arbre. Vençut, recolza els seus braços sobre els meus, acomoda la barbeta rasposa sobre la meva espatlla i em penetra amb suavitat. Sé que també veu com una filera de formigues puja pel tronc.
Les pedres riuen descarades i jo desitjo que arribi fins al fons. No li puc dir el que vull ni amb la boca de baix que és plena de carn ni amb la llengua que se m’ha endormiscat oint la remor de la saba ascendent. L’única cosa que puc fer i faig és desenganxar la mà dreta del tronc i deixar-la caure amb força sobre el seu maluc just a l’alçada de la taca rosada. Sé que reviurà l’impacte de la bala i reaccionarà amb una plaent i dolorosa sotragada pèlvica. El bec d’un picot negre perfora l’arbre sense parar i la Kira ens borda.
MAR
Komorebi (木漏れ日)
Llum del sol que es filtra entre les fulles dels arbres.
Truquen a la porta. Sé que és el jubilat perquè és dijous. Arriba puntual a la nostra cita setmanal. Porta un petit ram de flors silvestres a la mà; altres vegades són bombons de licor —els meus preferits— o un llibre a on mudar-me per unes hores. Sempre el rebo neta, bonica i silenciosa. Per això es queda ben astorat quan em troba tota despentinada i amb la roba rebregada. No li dic que vinc del bosc. No li dic res.
No, no m’he dutxat perquè volia retenir l’olor salvatge de fulles humides, de llet agra, d’arrels i de saliva del meu cos amb l’esperança que només sigui sord d’oïda i no de la resta dels sentits. Abaixa la mirada i respira concentrant-se amb els meus aromes durant el que em sembla una eternitat, calenta com estic. Se m’arramba i descorda un per un els botons de la brusa amarada de suor mentre m’ensuma com un animal a la seva presa. Es recrea xuclant cada un dels mugrons amb restes de baves de la Kira i li acarono els cabells igual que faig amb la gossa. Amb això ja en tinc prou per escorre’m de nou.
Se’m cola per sota la faldilla tacada, posa el nas i els llavis sobre el meu sexe i es deixa acaronar per la tebior líquida, la intimitat salada i l’olor d’algues i fons marí. Agenollat, panteixa i prega que quan li toqui morir, pugui fer-ho capbussat entre les meves cuixes.
mercepiera.com 
Deixa un comentari