Casualment es troben al parc.

Ella puja tot estrenant els bastons de marxa nòrdica que li ha regalat el seu marit per Nadal. Ell baixa circulant massa de pressa amb una bici esquitxada de fang ressec.

Es fan dos petons – d’aquells que queden mig suspesos a l’aire i peten a les orelles – i es desitgen el mateix bon any que unes hores abans s’han dit pel Messenger. Llegeix de reüll en la dessuadora d’ella, a l’alçada dels pits, “think less, live more” i li proposa anar al racó d’altres vegades. Vallparadís travessa la ciutat de nord a sud i regala petits oasis d’intimitat a qui sap buscar.

Ella accepta amb la mentida de què ja en té prou de caminar per avui. Passes ràpides i en silenci remenades amb la complicitat de la foscor de quarts de vuit del vespre.

Ella s’asseu de costat en el baix mur de pedra, amb les cames flexionades, lleugerament obertes i les plantes dels peus recolzades. Ell no triga a acoblar-se. Tenen una alçada similar i les seves vèrtebres s’intercalen com una cremallera que corda de les lumbars cap a les cervicals. Esquena contra esquena i sense mirar-se als ulls poden xerrar durant hores.