Arrossegant la petita maleta algú ha fet caure un vés a saber, potser coneixes algú interessant. Respons amb un mig somriure mentre penses que és bastant improbable, ja que quan perds les teves coordenades habituals i t’envoltes de gent desconeguda, ets més invisible que mai. 

És el que més t’agrada de viatjar, deixar de ser tu per uns dies i convertir-te en un full en blanc, tan blanc com el bloc de notes que es troben sobre les tauletes de nit dels hotels. 

Un cop a l’habitació, comences a treure’t capes de roba. És el preu que has de pagar per gaudir d’una Praga preciosament enfarinada. Tot i l’intens fred, no te n’has pogut estar de despendre’t del guant esquerre quan has travessat aquell pont del segle XIV. És fascinant posar la mà sobre una pedra que també va tocar algú que va viure 700 anys abans que tu. Quan no ets res ni ningú, és més fàcil sentir el tacte dels que ja no hi són que els del que caminen al teu costat. 

Encara queda una hora per sopar i decideixes estirar-te una estona sobre el llit de llençols immaculats. Enfoses la cara en un coixí que ha acarona centenars de galtes abans que la teva. Se’t tanquen els ulls i no trigues a somiar amb la parella que fa uns dies ocupava aquest mateix llit i que es xiuxiuejava confidències mirant-se als ulls.

El primer que fas en despertar-te és agafar el bloc de la tauleta de nit i escriure el somni. És l’única manera de fer-lo desaparèixer i assegurar-te’n que només quedarà en el subconscient dels seus protagonistes.