Ai Piero, ets molt pesat.

Cert que vaig ser jo la que es va presentar al teu palau, però només perquè seguia com un xaiet a la del paraigua verd del Free Tour. La guia ens va explicar que vas ser un noble malaltís, amb continus atacs de gota; d’aquí que hagis passat a la història com a Pere el Gotós. I ara et tinc enganxat a mi com a una paparra, contagiant-me fins i tot el teu mal. 

Asseguda al sofà de casa recolzo el meu dit gros vermell i dolorós sobre el puf i a tu et falta temps per fer el mateix. Deixes caure el teu peu gotós, envaint tot el puf. Veig que ni mort has perdut l’afany de conquesta del Mèdici. 

En lloc d’enfadar-me opto per encendre una de les espelmes de la tauleta de centre perquè t’il·lumini el camí que ja fa més de cinc-cents anys hauries d’haver pres. La teva mirada m’escup que quina merda és aquesta, que per tu encenien centenars d’espelmes cada dia els servents de palau. 

Començo a perdre la paciència. Em plantejo portar-te a les fonts de Montjuïc o al Camp Nou de nit per a un enllumenat a la teva alçada. Ho descarto perquè, a més d’anar coixa, penso que justament és el teu aferrament a tot allò material el que no et deixa marxar. 

Permetré que tornis a viatjar un cop més amb mi. No, no tornarem a Florència. Aquesta vegada anirem a Mallorca, al bosc sagrat de Lluc. Allà trobarem la pau, eterna per tu i terrenal per mi.