Li he hagut d’insistir un parell de cops perquè s’estirés al meu llit. Tenia dues raons per fer-ho. La primera, perquè veiés el primer que troben els meus ulls en despuntar el dia: un finestral que emmarca un mar amb espurnes de sol. La segona, perquè sé que pateix la síndrome de Stendhal i no volia que prengués mal. No ha arribat a perdre el coneixement. De fet, s’ha incorporat d’una revolada per evitar mollar el coixí amb la plorera de l’emoció.

Després ha anat al lavabo a refrescar-se la cara i ha sortit amb un clip en forma de flor subjectant-li el serrell tenyit de rosa. I he pensat el de sempre, que aquest clip, aquest serrell quedaria ridícul en qualsevol altra persona, però que ella té un do perquè tot resulti bonic.

I hem dinat. I mentre la resta feia sobretaula, ha conquerit la pica per rentar els plats.
Necessita el contacte amb l’aigua com l’aire per respirar. L’he deixada fer i m’he quedat el seu costat per xerrar tranquil·lament.

No ens vèiem des d’abans de la pandèmia, però això no ha impedit que li expliqués la meva darrera relliscada. Estava ensabonant un got i s’ha detingut en sec. Ha girat lleugerament el cap i mirant-me als ulls m’ha deixat anar: no has fet res dolent, has fet el que calia. I amb una esbandida enèrgica del got ha dictat la meva sentència de no culpable. Adoro els akelarres a la cuina.