Amb les companyes de feina – bé, companyes i amigues – sovint comentem de recollir en un llibre les situacions estrambòtiques amb què ens topem dia sí, dia també. Avui n’hem sumat una més.

L’informe mèdic d’un neuròleg afirmava que el braç de la pacient que havíem de valorar recordava a una mà alienígena. I entre rialles hem llençat tota mena de possibilitats: tindrà un dit il·luminat com E.T. o unes ungles com la del Gremlin dolent? Ens hem posat més serioses quan hem pensat que possiblement a la pacient no li hauria fet gaire gràcia l’informe en qüestió.

I he retrocedit a la meva adolescència, concretament al dia que em van treure el guix, tres setmanes després de patir un important accident a la mà. No era una mà, era una urpa anquilosada, insensible, engroguida encara pel iode de la intervenció quirúrgica.

No podia parar de plorar. I ma mare em va consolar, em va arreglar i em va dur a la Rambla de Catalunya. I vam entrar a una joieria i va encarregar un penjoll de plata amb el meu nom. I vam entrar a una sabateria i em va comprar les meves primeres sabates de taló. 

I jo ja no recordo la tristesa de veure’m amb aquella mà alienígena, només recordo quant m’estimava la meva mare.