El cambrer ha dit que ens prenia nota mentalment, però al cap de cinc minuts, ha tornat amb llibreta i llapis entre les mans i una gota de suor regalimant-li pel front. Ens ha suplicat que ens centréssim, que no podia ser tan complicat posar-se d’acord en quines tapes demanar.

Cert; la complicació rau en el fet que cada proposta de tapa dona peu a un guirigall de converses trepitjades; que si els musclos s’han de cuinar amb aigua de mar i jo que sé si no en menjo mai i què dius si quan vam anar a Brussel·les els vam demanar i és clar perquè era típic i vinga demanem els biquinis amb trufa i ai que el cambrer diu que ja no queden i mira que “si no hay Casera nos vamos” i el cambrer diu que no coneix aquest anunci que què ens pensem que ell és nascut al 83.

Encara té sort que no ens ha posat en una taula rodona, perquè les dones, en cercle, calem foc al local.