Baixo xino-xano pel carrer i veig la meva imatge reflectida en l’aparador d’una botiga. Em miro i em sorprenc de com soc de grossa. De fet, podria creure que es tracta d’una altra persona sinó fos perquè porta el mateix vestit de ratlles blau marí que he triat aquest matí per sortir de casa. 

Em sembla que no tinc consciència del meu cos. Només em reconec la cara; potser perquè és l’únic que veig al mirall cada matí en rentar-me les dents. Pels rínxols no cal mirall. Seria perdre el temps. Són indomables.

Em miro a l’aparador durant dos segons. Un segon el dedico a la sorpresa de trobar-me amb un cos estrany. L’altre segon serveix per oblidar-me’n del tot. Així que cada cop que ensopego amb la meva imatge reacciono com si fos la primera vegada que em veig.