Tinc un veí que tot són somriures i que té un pequinès que tot són lladrucs. No he acabat de dir-li bon dia al guapo del veí que la gossa ja m’està lladrant, amb tanta mala bava que crec m’acabarà mossegant un peu.

No sé a què ve tanta hostilitat o potser sí.

De nena em passava hores jugant a les cartes de les famílies. Jugava amb els meus germans però sobretot jugava sola.

Agafava les filles de cada família i m’inventava una vida per a cadascuna.

M’agradava molt la filla xinesa: el seu cabell impecable recollit en un monyo perfecte, el tacte sedós del quimono sobre la pell i, el seu posat amb l’ombrel·la sota l’arbre florit.

En la carta de la nena ideal hi havia també mig temple i un pequinès, al qual jo no feia ni puto cas i evidentment, excloïa de les aventures de la xineta. Però això només ho sé jo i la gossa mèdium del meu veí.