No he pogut dormir en tota la nit.

Ahir el vaig tornar a veure.

Ens vam conèixer el juny passat i li vaig demanar un parell de vegades que em repetís el seu nom perquè no l’havia escoltat mai abans. Ai mira –vaig pensar més tard- com la marca de la mel. Així me’n recordaré.

El segon cop que vam coincidir només em venia al cap “miel de la granja San Francisco” i vaig esperar que algú el cridés per buscar una altra regla mnemotècnica. D’acord –em vaig dir- el seu nom és un gas noble afegint una “s”.

I ahir mentre ell se m’apropava amb cara de oh-quina-sorpresa, la meva ment anava descartant opcions: Argons?, no; Neons?, tampoc…

Estava tan desesperada que quan em va treure a ballar i em va demanar si volia ser la seva parella, vaig dir-li que sí. Quina alliberació! Ja no em calia recordar el seu nom perquè podia usar els típics cari, xurri, amor… 

Però no, aquest home no és el meu amor.

Ja comença a despuntar el dia i tanco els ulls invocant a tots els ruscs d’abelles de l’Univers i a William Ramsay, perquè trigui molt a coincidir de nou amb l’Helios; trigui tant, que ja ni se’n recordi que som parella.