Hi ha un lloc que no existeix i que visito de tant en tant: Reclamaciones. A Reclamaciones no hi ha parets ni terra però s’hi accedeix per una porta vaivé com les de les cantines de les pel·lícules de l’oest. 

Sóc de les que quan llegeix en una porta “tirar” mai sé si haig de tirar cap a mi o cap enfora; això ho saben els de Reclamaciones i també saben que quan els visito ja estic prou cabrejada com per a sobre haver-me de barallar amb la porta, així que m’ho posen fàcil. És l’únic que em posen fàcil. 

Obro la porta de cop, m’aturo buscant amb la mirada el funcionari de torn que m’atendrà i avanço cap a ell amb passos que ressonen sobre un terra inexistent. No hi ha ningú més, mai hi ha ningú més, així que no cal fer cua a Reclamaciones. El funcionari es troba darrere una finestreta amb taulell; a vegades és un home, altres una dona –una dona amb monyo- però tots tenen una cara impassible, no parlen i tampoc sé si m’escolten. Tan sols em miren. 

I jo començo a queixar-me: “ya sé que el viaje tiene trampas pero esto ya es el colmo” o “mi alma gemela pasa de mí, ¿seguro que es esa? ¿Puede volver a comprobarlo, por favor?”… No sé per què em queixo i reclamo en castellà, potser perquè “montar el pollo” em sembla molt més contundent que “fer una rebequeria” però tant és: a Reclamaciones no et fan puto cas, parlis amb xinès o amb suahili. Si més no, serveix per desfogar-te. 

No sé quan vaig començar anar a Reclamaciones, només sé que la meva filla a vegades em diu “mama, ja estàs parlant sola” i llavors m’adono que sóc allà. Potser fa anys que hi vaig i quan ella era una nena no em deia res perquè la seva mirada d’infant ho trobava la cosa més normal del món.