Procura evitar tots aquells llocs en què s’hagi d’identificar però avui no ha tingut més remei. Ja fa massa dies que li duren aquestes diarrees i se sent molt dèbil. 

Escolta com la senyora asseguda al seu costat, a la sala d’espera del metge, es queixa de la incomoditat del seient. Prim com està, és cert que nota com tota l’espinada se li clava en el rígid respatller de la cadira de fusta fosca però això no és res per qui ha tingut el terra com a matalàs durant tantes nits. 

Apareix una infermera amb un uniforme blanc curosament planxat que tan sols deixa entreveure unes mitges del mateix to per sota dels genolls. Avisa que el senyor Vicente pot passar. Tot i que la sala d’espera està força plena, ningú s’aixeca de la cadira. L’ infermera amb to impacient torna a repetir el nom i ell s’aixeca d’un bot. Encara li costa assimilar que ja no té el nom amb el qual el van batejar, Álvaro, ara és Vicente. 

S’excusa amb l’ infermera però ella ja està dues passes per davant d’ ell, obrint la porta de la consulta i indicant-li amb un sec cop de cap que hi entri, sense que la rígida còfia se li mogui ni un pèl. A dins es troba amb un metge de mitjana edat però amb una expressió a la cara molt més afable. 

–Endavant! Segui i expliqui’m què li passa. 

–Bona tarda, doctor –- amb un filet de veu que tampoc reconeix com a propi–. 

Abans de dir res més, el Vicente es fixa en una vitrina de paret plena de flascons de vidre, gasses i pinces. Li recorda tan a la infermeria del centre penitenciari! La flaire penetrant a antisèptic el comença a marejar però finalment explica que fa un parell de setmanes que ha arribat a Barcelona i des de llavors pateix constant descomposició. 

El metge li demana que es tregui la camisa i que s’estiri a la llitera per poder-lo explorar. Amb dits experimentats va recorrent tot el seu abdomen alhora que li va fent tota mena de preguntes sobre els seus hàbits alimentaris, intestinals i d’altres tipus. També l’ausculta fent-lo inspirar i espirar amb profunditat, li tiba les parpelles inferiors per veure el to de la conjuntiva, li examina les ungles i comprova l’estat dels seus reflexos mentre el burxa buscant tota la informació possible sobre el seu estat de salut passat i present. Ell respon de forma insegura i embarbussant-se; comença a sentir nàusees. Els interrogatoris el posen malalt. El metge s’ adona de la pal·lidesa sobtada de les seves galtes i de la suor que li regalima per l’esquena i li diu que ja es pot vestir. 

–Miri Vicente–li diu amb to cordial, mirant-lo directament als ulls–, no sembla que pateixi cap malaltia, diguem-ne física. Tot em fa pensar que vostè està o ha estat sotmès a una situació de gran estrès o ansietat i el sistema digestiu és força susceptible en aquestes circumstàncies, manifestant-se a través d’ úlceres d’ estómac, diarrees, etc. 

En Vicente abaixa la vista. Sap que el metge no va gens desencaminat. Aquests cinc anys a la presó han estat un veritable infern. Hi va entrar amb vint-i-tres anys per roig, junt amb el seu pare, i n’ ha sortit miraculosamente viu, amb vint-i-vuit, gràcies, sobretot, al Prudencio. 

Cada dia, a trenc d’alba, eren despertats de males maneres i amb l’ estómac buit i morts de fred, els feien anar a escoltar missa. Durant aquella hora, la por se’ls anava menjant, ja que sabien que en acabar l’ acte litúrgic, es dirien el nom dels presos que anaven a ser seguidament afusellats. La incertesa era terrorífica; el nom dels escollits no seguia cap ordre lògic ni alfabètic, ni per edat o data d’ ingrés a la presó. L’ únic que sabien és que les seves fitxes identificatives estaven posades una sobre l’altra i que diàriament s’ agafaven les cinc primeres, les quals corresponien als presos que trobarien la mort. Una macabra loteria. 

En Prudencio feia un grapat d’anys que treballava de carceller a la presó, tants anys com n’era amic del seu pare. La primera cosa que feia cada matí en Prudencio era assegurar-se que si la fitxa d’ ell o la del seu pare estaven entre les cinc primeres, tornar-les a col·locar al final de la pila. I així durant més de mil vuit-cents matins. No els va fallar mai. 

Però en Vicente no té esma d’explicar-li tot això al metge. No li surten les paraules. Només li diu que sap que han començat a reconstruir la seva ciutat, Toledo, greument ferida per les accions bèl·liques del règim franquista durant aquesta maleïda guerra civil. Ell dubte que es pugui reconstruir mai més. 

A Don Vicente.

A la meva mare i a la meva tieta que tant el van estimar.

A la meva mare , per evitar que les històries es perdin.