Repenjada a la barana del vaixell i amb la vista fixada al mar, penso que les persones també avancem a ritme de nusos; uns nusos que es formen per tot arreu. 

Els nusos dels rínxols es creen a cops de vent, un vent que et revifa i fa que les puntes dels cabells t’acaronin les galtes. Per al contrari, els nusos de la ment són ideats per un mateix i només fan que enterbolir-ho tot. Afortunadament, la visió hipnòtica de les onades s’encarrega d’endur-se’ls mar endins. 

Solca el vaixell en el mar emmirallat en un cel serè. Em sento relaxada fins que un atac de tos em recorda de l’existència dels nusos a la gola. Són nusos que pareixen de forma espontània i van creixent lentament fins a deixar-te quasi sense respiració ni veu. Cal fer un bon glop de mar per aconseguir arrancar-los. No obstant això, alguns són prou malignes per expandir-se i actuar com doloroses metàstasis que envaeixen l’ànima. Llavors, l’únic bisturí que aconsegueix extirpar-los, i amb una mica de sort, és el pas del temps. 

Somric al distingir uns quants peixos de to grisós, nedant de proa a popa però el vaixell s’aproxima a port i apareix un nou nus. És el nus que se’m fa sempre a l’estómac quan torno a ser a prop teu.