Quarts de vuit del matí. Sembla que aquest calorós mes d’agost ens donarà avui una mica de treva. 

Estem sols, només tu i jo. El poc que resta de tu, sobre el llit. La barreja d’emocions i sentiments que sóc jo, sobre la cadira. La cadira enganxada al llit. És el més a prop que puc estar de tu. 

Tot em pesa. Deixo caure els braços sobre el llençol que et cobreix i amago el cap en l’espai que delimiten. Però no em deixo anar del tot perquè temo que se’m desfaci el teu cos ja tan fràgil. 

M’imagino que pots aixecar el braç i acaronar-me els cabells com quan era petita. Em fa mal la certesa de saber que no ho podràs fer més.  

Et dic que estic bé, que tots els teus estem bé perquè puguis marxar.