Feia dies que no el/la sentia. Però avui sí i ho he agraït molt.

Davant l’ordinador, enllesteixo feina endarrerida i escoltar de fons les notes melodioses del piano fan la feina molt més agradable. Altres vegades l’escolto estirada al llit. L’habitació on té el piano és just sobre el meu dormitori i llavors sento inclús la vibració de les notes.

Em fa mandra aixecar-me perquè com que estic empiocada vaig disfressada amb un polar, una bata d’estar per casa i una manta per sobre. Però no me’n puc estar. Em trec la bata i la manta, m’arreglo una mica el garbuix de rínxols i pujo cap al pis de dalt.

M’obre el pare de l’artista. Li dic que soc la veïna de baix i que només vinc a dir-li que qui toca el piano a casa seva ho fa molt bé. Somriu i crida: Júlia, vine un moment per favor. Ara ja sé que és la pianista i no el pianista. La Júlia surt de l’habitació, amb un pijama molt divertit, però amb cara d’espantada… ai, que molesto? Li responc que tot el contrari que vinc a felicitar-la i agrair-li les bones estones que em fa passar. Quan algú toca a prop teu sembla que ho faci només per a tu.

Somriu avergonyida. És molt joveneta i té una cara tan bonica com la música que fa. Em dona les gràcies i em diu, així què, continuo? I tant, encara en tinc per un parell d’hores de feina.