Havia anat a una escola laica, no havia fet ni la primera comunió, així que no entenia com havia estat escollida com a penitent.

No va rebre cap avís ni notificació prèvia sinó que de sobte, el seu cap es va inclinar cap avall i no va haver manera de redreçar-lo més. Els metges se la van mirar del dret i del revés i li van diagnosticar distonia cervical, una malaltia en què la musculatura del coll es contrau inexplicablement, fent que el cap quedi en una posició fixe.

Camina pel carrer amb el sol enganxat al clatell i no deixa de preguntar-se si està pagant pels pecats de tots els parells de sabates que se li creuen. Voldria aixecar el cap i cridar ben fort que cadascú carregui amb els seus morts però no pot. Fins quan haurà de fer penitència?

Curiosament, quan s’estira, la musculatura cedeix i pot reposar el cap sobre el terra. Estirada sobre la gespa busca, entre llàgrimes, alguna resposta en el blau del cel.

Ningú contesta. Ningú té respostes. Ni tan sols el cel.

Des de fa uns mesos ja no veu el gris de les voreres. Només té ulls per la panxa que li ha anat creixent. El cau del seu fill. Potser ell porti la resposta. Potser ell sigui la resposta.