L’espera per accedir a la piscina s’allarga més del previst. Els més menuts fugen de la cua per córrer entre els arbres del voltant, perseguits pels vés-en-compte dels seus pares. No triga a sentir-se el primer plor.

És el fill del senyor que va justament al meu darrere. Brama com si li haguessin d’amputar la cama sencera. El pare li bufa la minúscula rascada del genoll i li repeteix que no és res, però el nen continua desconsolat.

Remeno dins la bossa fins que trobo un bolígraf. Agafo el dit índex del menut i li dibuixo dos ulls, una boca somrient i una creu com a nas perquè és del doctor dit que ho cura tot. Assec al nen a la cadireta i li dic que mantingui el doctor dit sobre la ferida. Ja ha deixat de plorar.

Per fi accedim a la piscina. Un cop remullada, m’ajec a la tovallola per notar el sol a l’espatlla. Penso en la innocència dels infants. Em miro el palmell de la mà dreta amb la cicatriu que fa un munt d’anys que la travessa i m’imagino que és una boca. Amb l’esquerra agafo el boli i dibuixo dos ulls grossos sobre la boca-cicatriu. Col·loco la mà amiga entre la galta i la tovallola. Tinc tantes coses per explicar-li.