El trasllat va resultar feixuc però el pitjor va ser comprovar que la teva parada de fruita, estava situada enfront de la meva de llegums. El mercat passava a ubicar-se de forma provisional al carrer de Casanova. Quina ironia! Justament, la teva afició a aquest personatge (al Giacomo no al Rafel) va ser el motiu de la nostra ruptura mesos abans.

Tenia la intenció d’ignorar-te per complet però tu no pensaves posar-m’ho fàcil. Al cap de dos dies, aprofitant un moment que no tenia clientela, em vas demanar que m’apropés a la teva parada. Amb cara de gosset remullat, em vas oferir un parell de pomes, grans i ben roges, de les de “estic penedit però què coi, sóc un home i és difícil no caure en la temptació”. Sense permís vaig arrencar un plàtan, me’l vaig menjar davant teu i et vaig entregar la pela. Només et calia llençar-la a terra i trepitjar-la. No et venia d’una relliscada més. I si et trencaves res, l’Hospital Clínic es troba a quatre passes.

L’endemà vas canviar de tàctica. Em vas preparar una safata de sucosos maduixots disposats en forma de cor i acompanyats d’una nota demanant una altra oportunitat. L’ única explicació és que estiguessis sota els efectes de l’alcohol, així que vaig agafar tres taronges i et vaig recomanar que et fessis un bon suc per afrontar la ressaca.

I vas jugar la teva darrera carta: oferir-me un carràs de raïm verd, el meu preferit. No podia dir que no i el vaig acceptar amb un somriure. Vas sospirar alleugerat. Vas deixar de respirar quan vas veure que m’allunyava amb el raïm cap a la parada dels embotits i un formós dependent em tallava un bon tros de formatge, mentre em deia, picant-me l’ullet “¿ya sabes que uva y queso saben a beso?”